Cites documentals i fonts: pl. de Gabriel Morvay
"Solia ser de tracte senzill, però tenia sovint unes maneres refinades, cosa que ens sorprenia. Poc sovint, però de vegades sí, tenia moviments d'humor, s'ofuscava. Lúcid, humà, sensible com un Quixot, capaç de barallar-se per defensar amb vehemència la veritat i la justícia, arrossegava com un càstig original tot de mancances i de problemes. Enyorava Polònia, on no va tornar mai per por de ser-hi retingut, i de vegades el deprimia la separació amb el seu país, amb la seva mare. Algun cop va fer un gest per tornar al país natal, però al darrer moment es desdeia. La qüestió dels papers va ser, per a ell, crucial. El seu caràcter errant li impedia de tenir una residència, i per tant uns papers com Déu mana. Tot i que havia estimat molt, no va poder conservar una companya, un domicili, un telèfon, un permís de conduir... Davant d'aquesta inestabilitat, el cavallet li feia de recer, de paravent. La pintura li era com un plany -pensava jo- que li purificava l'ànima, que li compensava, en part, el desfici. Tot a ixò era molt eslau, o m'ho semblava. De vegades semblava que pintés el no-res. Potser la pintura significava per a ell, essencialment, la llibertat."
"Morvay explicava que, en arribar a Sabadell per primera vegada, era el temps de la verema i que havia anat de Barcelona a Sabadell a peu. Havia trobat un carro carregat de raïm, i ell hi va anar al darrere, per sentir l'olor i la bonesa del clima. "Aquí -va pensar- és la terra de la pura subsistència. Pots sobreviure sense gairebé res, pots dormir a la serena sense morir-te." Morvay comparava el clima mediterrani -que sempre seria, per a ell, el lloc ideal- amb les terres fredes de Polònia i la inclemència de París, on no podia restar sense casa, perquè hom es moria. En aquest sentit, Morvay explicava que, a Varsòvia, a l'hivern, feia -a vegades- trenta graus sota zero. Tota la vida a les cases era al voltant de les grans estufes de majòlica. Quan hom arribava a una casa, el primer que feien era posar-te davant la gran estufa i donar-te un vas de vodka per combatre el fred. Si la ronda durava molt, aleshores l'embriaguesa estava assegurada. Una nit, després d'haver fet diverses rondes i completament embri ac, va caure al carrer nevat, completament inconscient. Una família lituana el va dur a casa perquè no es morís de fred, lloc on es va despertar el matí següent. Morvay explicava que quan es va despertar va veure la cara d'una noia, fesomia que va recordar tota la vida."
"... Era un eslau, sentimental i tenia grans nostàlgies: a vegades, somrient amb delectació, pronunciava frases en polonès només per gaudir de les ressonàncies de la seva llengua. Tenia un record molt viu de la seva terra i s'entristia pensant que no podria tornar-hi i, encara amb més tristesa, es recordava de la mare, a qui mai més tornaria a veure, deia... I així va ser. Tenia una visió romàntica de la història del seu país, feta de reis, de batalles i d'herois. Però a ell la sort li havia reservat una part ben dura d'aquella història: era un nen quan va esclatar la guerra, va patir l'ocupació alemanya i la soviètica, i després, en el país martiritzat i destruït, va viure sota l'estalinisme. La seva mare i ell, pobres i sense casa, vivien rellogats a cases d'estranys, gent arrogant que els menyspreava perquè no tenien diners. Explicava que tots dos havien conegut la misèria i la humiliació, i també parlava d'hiverns llargs i gelats, sense abric. Quan va arribar a París, el seu únic bagatge era l'optimisme que li donava la seguretat del seu talent i una gran cultura."
Altres fonts bibliogràfiques
DAGabriel Morvay (Tarnów, Polònia 1934 - Sabadell 1988) Exposició antològica
Fundació Caixa Sabadell
2001